Virus SV40

Diverses línies d’evidència indiquen que les infeccions de SV40 ocorren avui en individus no exposats a vacunes contaminades. SV40 s’ha detectat en subjectes sans, així com en pacients amb malalties malignes i no malignes. En nens petits s’ha observat que excreten SV40 en l’orina i la femta, s’han detectat seqüències de SV40 en cèl·lules de la sang dels adults sans i els receptors de trasplantament d’òrgans.

Un aspecte important de la investigació ha estat el vincle amb el càncer humà. Els tipus de càncer humà reproduïbles i trobats associats amb SV40 són mesoteliomes, tumors cerebrals, osteosarcomes, i limfomes. Aquests són els mateixos tipus de tumors que són induïts en el model de tumor amb hàmsters. Una qüestió central en l’etiologia del càncer és si el virus és funcionalment important en els tumors en els quals es detecta. Una indicació d’un efecte funcional per SV40 en el càncer humà prové d’estudis de metilació; la metilació és un mecanisme de silenciament de gens en els tumors humans. Una altra línia d’evidència prové d’estudis d’immunohistoquímica.

La prevalença d’infeccions de SV40 en diferents poblacions humanes continua sent desconeguda. Assaigs serològics han estimat la prevalença entre el 2% – 20%, però la prevalença real és difícil de mesurar. La resposta immune humana a SV40 està sense caracteritzar, i els assajos es compliquen per l’existència d’epítops de reacció creuada (regions en la superfície d’un antigen que desencadenen una resposta d’anticossos corresponent) entre SV40 i els poliomavirus humans àmpliament prevalents BKV i CJV .

És una qüestió d’importància per a la salut pública és identificar qualsevol paper causal que el SV40 pot tenir en la malaltia humana, especialment en aquells càncers que s’han associat amb marcadors de SV40. Les qüestions importants que necessiten ser investigades inclouen la prevalença d’infeccions de SV40 en diferents poblacions , la manera de transmissió del virus de persona a persona, la patogènesi de les infeccions en individus susceptibles, i els efectes virals i les cèl·lules canceroses. Això donarà lloc a nous instruments de diagnosticar, tractar i estratègies de prevenció.

La malaltia de la poliomielitis (o polio), és provocada per una infecció vírica del poliovirus. En un 0.5-1% dels casos, la poliomielitis provoca paràlisi del sistema nerviós causant debilitat o atrofia muscular, i en ocasions també deformitats. No obstant, el 95% dels casos són completament asimptomàtics. La poliomielitis és una malaltia molt més importants del que sembla, ja que el alt percentatge en de casos asimptomàtics fa que augmente també el nombre de casos de paràlisi.

Efectes de la poliomielitis

Un altre desavantatge d’aquesta malaltia és que no té tractament efectiu, tan sols es pot esperar a que la malaltia passe i que les seqüeles que deixen no siguen molt greus, sempre i quan el cervell i la medul·la espinal no hagen sigut afectats. En els cassos més greus, la paràlisi pot ser permanent o, fins i tot, el virus pot arribar a causar la mort. La població majoritàriament afecta perquè la polio són els nens menors de cinc anys. Podeu descobrir més informació sobre aquest poliovirus fent clic ací.

En 1952, el Dr. Jonas Salk va desenvolupar una vacuna contra la poliomielitis que, dos anys més tard, va ser acceptada per a provar-la als EEUU. Les propietats d’aquesta vacuna eren simples; igual que altres vacunes, introduïa una xicoteta quantitat del virus en el cos, el qual desenvolupava anticossos i una capacitat per combatre la malaltia.

Aquesta vacuna va tindre molt d’èxit, ja que entre el 60 i el 70% de la població no patiren la malaltia, però també, al voltant de 200 persones que havien estat vacunades, contragueren la malaltia i posteriorment moriren. Açò va fer detenir tots els assajos que estaven duent-se a terme. Després de detectar algunes vacunes defectuoses, la producció d’aquesta va ser més estricta i es va reprendre la vacunació contra aquesta malaltia.

En examinar les cèl·lules de ronyó dels monos rhesus, dels quals va derivar la vacuna contra la polio, es va descobrir que les cèl·lules d’aquest òrgan es morien sense causa aparent. Posteriorment es feren experiments de comprovació amb hàmsters i vegeren que aquests animals presentaven diferents tipus de càncer. Poc després, científics d’una industria farmacèutica descobriren que era un virus que havia contaminat les vacunes, el que desenvolupava els diferents tumors. Aquest virus l’anomenaren virus del simi 40 o SV40.

El virus SV40 o virus del simi 40 és virus de la classe dels poliomavirus. Es tracta d’un virus de DNA de doble cadena circular, amb un gneoma xicotet (5.243 pb) que presenta gens superposats. El genoma s’quest virus és prou estable i no és suceptible al canvi mutacional ràpid; encara que existeixen diferents ceps virials. No presenta embolcall i el la seua càpsida té forma icosaèdrica (~500Å de diàmetre extern).

Genoma del SV40

La seua càpsida està formada per 360 còpies de la proteïna VP1, encara que a simple vista aquest virus no presenta una forma icosèdrica típica. La càpsida del SV40 consta de 72 pentàmers de VP1; 12 d’aquests pentàmers estan ubicats en els 12 eixos de rotació de l’icosaedre, cadascun d’ells rodejat per 5 pentàmers de diferent classe geomètrica. En aquesta última classe de 60 pentàmers, cadascun està rodejat per 6 pentàmers, 5 de la mateixa classe i 1 de la classe anterior.

No posseeix els seus propis enzims, per la qual cosa, per tal de poder replicar-se o dur a terme qualsevol de les seues funcions, és necessari que entre dins del nucli de la cèl·lula hoste i utilitze els enzims propis de la cèl·lula hoste.

Aquest virus es va descobrir en l’any 1960 com un contaminant de la vacuna de la polio. Posteriorment s’ha trobat que aquest virus presenta propietats oncogèniques, és causant de càncer. El virus SV40 no causa malalties en simis sans, però la patologia del sistema nerviós central sí que es pot desenvolupar en animals imunosuprimits.

Com ja sabem, el virus SV40 és un virus amb DNA de doble cadena i de forma circular. Aquest DNA té un únic lloc d’origen de replicació, està definit com un lloc específic del genoma. La replicació és bidireccional, la qual cosa vol dir que es forma una bombolla de replicació, la qual ca augmentat de mida a mesura que avança la replicació. Les dues cadenes avancen a partir de l’origen de replicació, tant en un sentit com en l’altre.

Replicació del DNA

Augment de la mida de la forquilla de replicació.

La replicació és semidicontinua, la qual cosa significa que una de les cadenes de DNA es replica de forma continua, mentre que l’altra cadena es replica per fragments. Açò és degut a que l’enzim que du a terme la replicació sols actua en sentit 5’-3’. Com que la doble hèlix es va obrint a mesura que avança la replicació, l’enzim no pot començar la replicació des de l’extrem 5’ de la cadena, i per tant ha d’anar replicant fragmenta a mesura que s’obri l’hèlix. Cadascun dels fragments que es formen en la cadena discontinua, s’anomena fragment d’Okazaki; posteriorment aquest fragments seran units per l’actuació d’un altre conjunt d’enzims.

Replicació semiconservativa

Degut a que aquest virus no presenta els seus propis enzims, ha d’utilitzar els que té la cèl·lula hoste, els quals seran:

–          DNA polimerasa III, la qual fa una copia exacta dels nucleòtids de ambdues cadenes del ADN, col·locant els nucleòtids complementaris quan es separa la doble hèlix.

–          DNA polimerasa I, elimina els encebadors dels fragments d’Okazaki, reemplaçant els nucleòtids de RNA per nucleòtids de DNA.

–          DNA lligasa, lliga els diferents fragments d’Okazaki.

–          Primesa, és la que sintetitza els encebadors per a que la DNA polimerasa III puga unir-se i començar a copiar.

–          Helicases, participen en el trencament dels ponts d’hidrogen que uneixen els parells de bases nitrogenades complementàries. Posteriorment s’encarrega de controlar el reordenament de les bases nitrogenades complementaries en la molècula de DNA nova, per evitar alteracions en la seqüència.

–          Topoisomerases, eviten el superenrotllament en la part anterior de l’hèlix per on es va separant la doble cadena.

D’aquesta manera i amb la col·laboració de tots aquests enzims, el virus SV40 pot replicar el seu DNA i formar nous vius.

Podeu veure amb més detall aquesta inforamció en el següent vídeo.